Viure amb autonomia malgrat el patiment mental

L’acompanyament el fem a les persones, no al seu diagnòstic

Gemma Gómez Ruzafa. Tècnic d'Atenció a Domicili.
Servei Integral d'Atenció a Domicili. Sant Pere Claver-Fundació Serveis Socials.

Independència i autonomia no estan en oposició al patiment mental i són assolibles malgrat aquest. Mitjançant un acompanyament dignificant i no invasiu, el Servei Integral d'Atenció Domiciliària afavoreix que la persona trobi les eines necessàries per reconstruir el propi benestar.

autonomia és un concepte que expressa la capacitat d’establir-se normes a un mateix. Es refereix a la regulació de la pròpia conducta per criteris que sorgeixen del propi individu en el context on viu. Autònom és qui decideix per sí mateix. Tenir autonomia vol dir ser capaç de fer el què un creu que ha de fer, fent l’exercici d’autoanàlisi.

Moltes vegades aquest desenvolupament del pensament i del decidir pot resultar difícil per a una persona que sovint -o potser mai- no ha triat res sobre la seva vida. Aquesta és la situació amb la qual treballem al "Servei de suport i acompanyament a la vida independent" de Sant Pere Claver - Fundació Serveis Socials, un programa domiciliari i comunitari que dóna suport al procés d’autonomia i autodeterminació de persones que pateixen un diagnòstic de salut mental i que se senten vulnerables per aconseguir el seu projecte vital de forma independent.

Recolzar aquest procés és la nostra funció, no actuant per la persona com si fóssim ell o ella, sinó ajudant-la a cercar els suports que siguin necessaris perquè ho aconsegueixi. Acompanyant-la en la intimitat de la quotidianitat i en la pròpia llar, en l’intent de possibilitar la reparació de la pròpia existència en aquest espai físic i simbòlic que anomenem “casa meva” i que conforma el resguard imprescindible per poder continuar la trajectòria vital.

"No substituïm a la persona a l'hora de prendre decisions. L’ajudem a cercar els suports que siguin necessaris perquè ho aconsegueixi. "

Intentem facilitar que la persona trobi les eines que necessita per reconstruir aquesta "zona de seguretat" des de la qual pot mantenir el delicat equilibri del benestar.

Acompanyem en pensar i decidir què cal comprar, en diferenciar què es necessita del que no es necessita, què agrada del que no agrada o què va bé i què va malament. En com administrar els diners perquè arribin a final de mes, en quina és la millor manera per aconseguir que la casa estigui calenta a l’hivern i fresca a l’estiu o quina és la dieta més adequada “per a mi”. Com mantenir-se net o saludable, com reciclar les escombraries del dia a dia. Descobrir on cal dirigir-se per sol·licitar un ajut, quina és la millor manera per preservar amistats o fer-ne de noves, com mantenir la relació amb la família tot protegint la pròpia intimitat, etc...

Promoure que la persona sigui subjecte actiu de les seves decisions

Però, fer costat a persones que pateixen implica una reflexió en la manera com les tractem. Acompanyem persones, no diagnòstics. Escoltem, reconeixem i validem. Oferim la mirada que permet sentir la dignitat de la fragilitat humana.

Establim vincles sense fer judicis, vincles que no violenten i que fugen del poder sobre l’altre. Restem sempre propers, esperant que la persona pugui ser subjecte actiu de les seves decisions i els canvis i fer-ho atenent la seva realitat, les seves limitacions i les nostres. Perquè aquest és un vincle definit "És en la comunitat on l’ésser humà desenvolupa la vida de forma natural"per la horitzontalitat: no obliguem sinó ajudem a pensar, a decidir, a obrir noves possibilitats i a trobar estratègies que fan possible aconseguir un “estar millor”.

Paral·lelament, busquem l’abraçada d’allò comunitari perquè és en la comunitat on l’ésser humà desenvolupa la vida de forma natural: en els lligams amb els altres trobem el reconeixement i el suport per nodrir-nos, recordant que la soledat és el factor més important en la generació de crisi.

D’altra banda, parlar d’autonomia no és sinònim de parlar d’independència. Ningú viu una vida independent. Tots depenem dels altres per a moltes coses i això no ens fa menys autònoms.

Referències

• Amarante, Paulo & Guimarães, Henrique (2001). Protagonismo e subjetividade: a construção coletiva no campo da saúde mental. Ciência & Saúde Coletiva, 6(1) ,73-85
• Correa Urquiza, Martín, Silva, Thomas J., Belloc, Márcio M. & Martínez, Ángel (2006). La evidencia social del sufrimiento. Salud mental, políticas globales y narrativas locales. Quaderns de l'Institut Català d'Antropologia, (22), 48-69. Recuperado de
• Correa Urquiza, Martín (2010). Radio Nikosia: la rebelión de los saberes profanos (otras prácticas, otros territorios para la locura). Tesis doctoral, Universitat Rovira i Virgili. Recuperado de
• J.M. Esquirol “La resistència íntima: Assaig d’una filosofia de la proximitat” Quaderns Crema, Assaig, 2015.
• Laura Martín López–Andrade TEDX
• Martínez, Ángel (1998). Antropología versus psiquiatría: el síntoma y sus interpretaciones. Rev.Asoc.Esp. Neuropsiq, 18 (68), pp 645-659. Recuperado de
• Menéndez, Eduardo L. (2005) Intencionalidad, experiencia y función: la articulación de los saberes médicos. Revista de Antropología social, 14, pp. 33-69. Recuperado de
• Santiago Lopez Petit “Hijos de la noche”, Ediciones Bellaterra, SL (2014)
• Espai en Blanc nº 3-4 “La sociedad terapéutica” 2008
• "Hablando con… Laura Martín López-Andrade", en: Revista Encuentro, FEAFES, 2015, pp. 14-15
• Fernando Colina “Melancolía y Paranoia” Síntesis 2011
• Fernando Colina “Sobre la locura”, Cuatro Ediciones 2013 y 2016




• Llegeix més articles a "la càpsula"
• Visita el web de Sant Pere Claver - Fundació Serveis Socials